Montpeller, Niça, Florència, Atenes, Moscou... i Kíiv
CNL L'Heura
Servei d'Assessorament Lingüístic
Kíiv és l'adaptació d'un topònim que originalment s'escriu en un alfabet diferent, en aquest cas el ciríl·lic
Arran de la guerra d'Ucraïna, els mitjans de comunicació en català han deixat d'anomenar aquesta ciutat Kíev, atès que aquesta era la forma russa, i l'han passat a anomenar Kíiv, la forma original ucraïnesa.
L'Institut d'Estudis Catalans ha publicat un document per comunicar que la forma aprovada segons el Nomenclàtor mundial és Kíiv: ho podeu llegir aquí.
En aquest altre enllaç podeu llegir com Ernest Rusinés, cap del Departament d'Assessorament Lingüístic de la CCMA, explica el canvi de criteri adoptat als mitjans de la Corporació.
Amb tot, és de justícia esmentar que Joaquim Maria Puyal, ja el 1991, de Kíev ja en va dir Kíiv arran del primer partit que el Barça va jugar a Ucraïna contra el Dinamo de Kíiv. El periodista Antoni Bassas, que aleshores formava part del seu equip, ho explica al diari Ara del dia 3 de març i diu: "pensant en la transmissió del partit, vam demanar-li [a la guia] com es deia Kíev en ucraïnès. Encara la puc veure ajuntant els llavis i repetint Kíiv, que sonava com Keiv. Dos dies més tard i abans de començar el partit, en Puyal va explicar a l'audiència que li semblava més lògic dir el nom de l'equip en ucraïnès. Ara Kíiv ha tornat a les nostres pantalles."
I vet aquí els apunts a què fèiem referència al principi:
En els "Apunts de llengua" del butlletí número 82 (de juliol del 2016) parlàvem de toponímia i vam veure com els noms de lloc són com una empremta que mitjançant l'etimologia ens descobrim moltes coses sobre el lloc. Tots els topònims a què vam fer referència són del nostre domini lingüístic.
En aquests apunts tornarem a parlar de topònims, però en aquest cas seran topònims exògens (estrangers) i la manera com els tractem quan escrivim en català.
Hi ha tres mecanismes per incorporar noms estrangers al català: (1) la traducció, (2) l'adaptació, quan es tracta de topònims que provenen de llengües amb alfabet llatí; i (3) la romanització (mitjançant la transcripció o la transliteració) quan es tracta de llengües amb alfabets diferents.
Molts noms de lloc veuen com se'ls adapta la forma gràfica o s'usa la denominació històrica consolidada (1): París (Paris), Viena (Wien), Florència (Firenze), Cracòvia (Kraków).
D'altres els fem servir sense cap modificació (2): Budapest (Hongria), Bristol (Anglaterra), Dijon (França), Asunción (Paraguai), Buenos Aires (Argentina), tot i que quan els hem de dir n'adaptem la pronúncia.
De vegades, si les formes estrangeres usen grafies o signes gràfics difícils d'interpretar per un parlant català, els modifiquem i n'usem un altre de més proper al català: per això, Weißenburg esdevé Weissenburg; Gdańsk, Gdansk. Malgrat tot, no oblidem que el criteri general és intentar modificar com menys millor.
Ja és tota una altra cosa quan ens referim a topònims originaris d'una llengua amb un alfabet que no és llatí (3). El primer que cal fer és romanitzar-los. Aquest procés el podem fer mitjançant dos sistemes: la transliteració, que consisteix a traslladar lletra per lletra d'un alfabet a un altre; i la transcripció, que és el sistema per representar els sons d'idiomes estrangers en l'escriptura d'una altra llengua. Aquest darrer sistema té el gran avantatge que els parlants de la llengua d'arribada podran pronunciar prou bé el nom estranger, però té el desavantatge que en resulten moltes formes diferents segons la llengua d'arribada, cosa que significa un problema per als mitjans de comunicació i per a l'ús públic d'aquests noms.
I encara tenim altres motius no lingüístics que fan que aquests noms canviïn. Aquests altres motius acostumen a ser polítics. Un dels casos més flagrants és el de la ciutat russa de Sant Petersburg, que al llarg del segle xx s'ha arribat a dir Sant Petersburg, Petrograd, Leningrad i finalment altra vegada Sant Petersburg. Quan fem referència al setge que va haver de suportar la ciutat durant la Segona Guerra Mundial sempre en direm "el setge de Leningrad". A més a més, encara tenim el cas tan estès dels topònims que canviaven els colonitzadors d'un territori determinat i que, després de la descolonització, han anat retornant al nom originari: per exemple, de Bombai a Mumbai (a l'Índia), de Pequín a Beijing (a la Xina), etc.
Tinguem present doncs, que possiblement molts topònims de fora de l'àmbit català, sobretot a Europa tindran el seu equivalent en català: Gènova, Niça, Nàpols, Anvers, Londres, Cadis, Còrdova, Lleó, Atenes, Bolonya, Venècia, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Brussel·les, etc. Això depèn de la tradició cultural i comercial heretada de ben antic. Farem bé de tenir present si aquesta forma existeix en català i de fer-la servir si és el cas, atès que l'adaptació del topònim a la nostra llengua es deu a la vinculació que d'antic el nostre poble hi ha tingut.
Per saber-ne més:
Criteris de traducció de noms, denominacions i topònims. Col·lecció "Criteris Lingüístics", núm 3. Generalitat de Catalunya, 1999 <http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/altres/arxius/criteri_1_.pdf>
ÉsAdir. Portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. <http://esadir.cat/Toponims>
Batlle, Mar: "Consideracions sobre l'ús de la toponímia estrangera en català", Llengua i Ús. Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 53. <http://www.raco.cat/index.php/LlenguaUs/article/view/270718/358715>
Oliver i Alabau, Griselda: "Per què diem Bombai en lloc de Mumbai?", Núvol. El Digital de Cultura <http://www.nuvol.com/noticies/per-que-diem-bombai-en-lloc-de-mumbai/>
IEC: Materials del Nomenclàtor mundial, <https://criteria.espais.iec.cat/2020/03/20/sf-07-materials-del-nomenclator-mundial/>