En el Dia de la Dona, donem la veu a la treballadora més antiga d’aquesta casa, pocs dies abans de la seva jubilació

CNL de Terrassa i Rubí

Dilluns, 10 de març de 2025

CPNL, Activitats complementàries

Des de quin any treballes al SLC de Rubí?

Abans de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), vaig entrar a treballar al Servei Municipal de Català (SMC). Era l'any 1987. Anteriorment, aquest servei ja corregia la documentació municipal. Ho feien dues treballadores de l'Ajuntament, a més a més d'altres tasques. Es feien, també, alguns cursos de català per a adults. Tinc un record molt bonic del professorat d'aquella època. Jo era jove, inexperta, acabava de sortir de la universitat i aquells professors i professores van ser els meus tutors, per dir-ho així. També recordo tot el suport inestimable del Centre de Recursos Pedagògics del Servei d'Ensenyament del Català (SEDEC), amb els quals col·laboràvem.

Consideres que els inicis van ser difícils?

Pel que fa als meus inicis, el 1987, l'Ajuntament, amb el suport i ajut de la Direcció General de Política Lingüística, va ampliar la plantilla de professorat. A part dels professors que ja hi havia, hi van entrar altres professores.

Inicis difícils? No ho sé... El que sé és que et poses a treballar per arribar als criteris marcats. Per exemple, en els primers temps era important fer els cursos de català descentralitzats: anàvem a escoles, associacions de veïns, centres cívics... Un model que tenia avantatges, però també inconvenients. L'avantatge: brindaves l'oportunitat que la gent fes un curs al costat de casa; l'inconvenient: no tenies la possibilitat ni de pressupost ni de personal per fer a cada centre tants cursos com nivells de català tenia l'alumnat, cosa que feia baixar l'assistència als cursos.

Quant a la dinamització de la llengua, el repte era inventar-se activitats i accions per fer bullir el català. Recordo que conjuntament amb el SEDEC muntàvem unes sessions de cuina en català a les escoles i anàvem traslladant a cada escola la cuina amb la bombona de butà. Això ara seria impensable que es pogués fer. Definitivament, eren altres temps! I el tracte amb els cuiners va ser una experiència molt bona.

També va ser en aquesta època totes les activitats de teatre als instituts, amb l'objectiu de treballar la llengua. Encara ara considero que és un programa vàlid i útil. En tinc un record immillorable. El SMC treballava conjuntament amb l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament i vam fer moltes activitats.

Després, el 1990, amb l'entrada del professorat al CPNL, s'inaugura un període de més estabilitat contractual i la possibilitat d'establir amb l'equip una coordinació més continuada. Compartir l'espai va facilitar molt la feina. Recordem-ho: el mòbil encara no existia ni el correu electrònic... Al cap d'un temps vam tenir un sol ordinador per a tot l'equip. I vaig considerar durant molt de temps que la màquina d'escriure elèctrica era un gran invent. Fou més o menys en aquesta època que vam anar al local del carrer de Santa Maria. Hi vam estar uns trenta anys. I es van contractar nous professors, ja que els de la primera tongada van jubilar-se.

En què ha canviat principalment el Servei del teu primer any i el de l'actualitat?

La gent dels meus inicis va agafar els serveis de català en un moment en què moltes coses s'havien de fer de nou o per primera vegada. Hi havia unes directrius polítiques, naturalment, però el farcit, per dir-ho així, era l'esforç de rumiar i inventar-nos les accions i les activitats. Actualment, cada cop més, i per donar uniformitat a la feina que es fa en el territori, les actuacions ens venen més estudiades i programades des de Serveis Centrals. Ens hem tornat més executors. Amb tot, en l'execució sempre hi ha d'haver la creativitat i la passió perquè les coses arribin a bon port. I encara ens n'inventem, de coses i maneres de fer! També és satisfactori sumar esforços en una campanya que saps què es fa arreu, sentir-se una part del tot.

Tens alguna anècdota per explicar-nos?

Ostres, al llarg dels anys n'han passades moltes! Que ara em vingui al cap... No ho sé... Abans he esmentat el programa del teatre als instituts. Com a anècdota recordo que vaig anar a veure el rector perquè ens deixés penjar unes banderoles medievals a la rectoria, amb la idea de decorar la plaça. Em pensava que no ens donaria permís, però ens va dir que sí, li va agradar que incloguéssim la rectoria en aquesta mena de decoració. Al cap dels anys, quan ell era gran i ja no s'estava a Rubí, el vaig anar a saludar amb motiu d'un enterrament que va venir a oficiar. Es recordava de mi: "Tu ets aquella que fa català i activitats especials". Em va fer il·lusió.

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

Així en general, la llengua. I treballar amb la llengua implica el tracte amb l'alumnat, amb els companys, amb el ciutadà que ve a informar-se. I també una feina individual d'estudi, de lectura i de posar-se al dia. Tot això m'agrada. No hi ha res, però, que m'agradi més que el tracte amb els alumnes i la satisfacció de veure'n el progrés i com van millorant. I en la mesura que puc, encomanar el verí de la lectura.

I de gestió, se n'ha de fer, és inevitable. Quan te'n surts, doncs també m'agrada. I en aquest sentit estic agraïda a les persones que per a mi han estat un suport, em refereixo a les direccions i les coordinacions i als dos equips del nostre CNL. És mitjançant la tasca conjunta que arribem a la població.

Quina és la teva frase feta preferida?

N'hi ha moltes que em tenen el cor-robat, però ara la que veig molt necessària és "De més verdes en maduren", i la prova aquests dies és el vot positiu a favor de l'ensenyament en valencià en un bon nombre de municipis del País Valencià.

Quin consell ens donaries als que continuem treballant al CNL?

Exactament, el que va dir Pompeu Fabra, una de les personalitats que més admiro: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Aquest país nostre es distingeix per ser tossut, i potser som tossuts perquè tenim l'esperança que en el futur la llengua vagi guanyant reptes i ciutadans.

Aquest és el meu testament, si se'm permet dir-ho així.