Conte de Sant Jordi 2025

Prenem la paraula. Escrits de l'alumnat

Recull de contes dels alumnes de nivell Elemental 1 participants del Conte de Sant Jordi 2025

EL LLIBRE DE SALAMAT (Les Filipines) Ahmal Eleazar Origenes

Aquesta és la història de dos veïns. Tot i que eren pobres, estaven molt orgullosos dels seus horts, els quals estaven plens de diferents tipus de verdures durant tot l'any.

Un d'ells era molt egoista. Venia la seva collita cada temporada i es quedava tots els diners per a ell. El seu veí, en canvi, era generós. Tenia tan bon cor que, en comptes de vendre totes les verdures, en donava la majoria als vilatans que més ho necessitaven. Cada vegada, la gent li donava les gràcies amb un sincer "Salamat", i ell no els demanava res a canvi, excepte un petit favor.

- Si us plau - deia el jardiner generós-, si les meves verdures t'han donat alegria o t'han omplert la panxa, podries escriure el teu 'Salamat' aquí en aquest llibre?

La gent estava encantada. Cada vegada que rebien les seves verdures, escrivien "Salamat" al llibre, de vegades, hi afegien petites notes d'agraïment per la seva bondat. Aviat les pàgines es van omplir de missatges sincers de gratitud dels seus veïns. Tot i que al jardiner se li feia difícil estalviar prou diners per reparar la seva humil "nipa hut" (una cabana tradicional filipina feta de bambú i fulles de nipa, utilitzada com a habitatge simple i fresca en climes tropicals), apreciava més aquell llibre ple de gràcies sinceres que qualsevol quantitat de diners.

Un dia, el veí egoista ja no va poder contenir el seu menyspreu.

- Ets un boig! - li va dir al generós-. Per què perds el temps donant les teves verdures i recollint paraules inútils? Mira'm! He estalviat prou diners per construir la casa més gran del poble. L'any que ve podré contractar un altre jardiner que treballi per a mi!

El jardiner generós només va somriure i va continuar treballant al seu petit hort. Sabia que potser no tenia una casa gran, però era feliç. Tot i que realment necessitava diners per arreglar la seva casa abans de la temporada de pluges, trobava aquesta paraula de gràcies més valuosa que els diners. Salamat, salamat, salamat... Anotava cada línia d'agraïment en un llibre cada nit.

El veí avar aviat va guanyar prou diners per construir una casa gran feta de pedra i fusta. Mirava des de la finestra la petita nipa hut del seu veí i reia.

- A veure com es menja aquest boig el seu llibre de salamat - es deia a si mateix.

Després va cridar al seu veí.

- Ei, amic, no t'agradaria tenir una casa tan bonica com la meva? - va preguntar-li-. Fins i tot he contractat un jardiner per cuidar les meves plantes!

- Tens una casa força gran - va respondre-li el veí humil- , però jo ja estic prou content aquí.

Van passar mesos i va arribar la temporada de pluges. Va ser llavors quan el bon home es va adonar que realment necessitava diners per arreglar la seva casa. Va veure el seu llibre de salamat i va decidir fer una cosa atrevida. L'endemà al matí, va caminar pel poble amb el seu llibre de salamat. "Llibre de salamat en venda!" Qui vol comprar el meu llibre de salamat? -cridava.

Els vilatans pensaven que s'havia tornat boig. La notícia de l'oferta estranya es va escampar ràpidament i aviat el Sultà va sentir a parlar-ne. Intrigat, el Sultà va convocar el jardiner al seu palau. Mai havia sentit parlar de ningú venent tal cosa i pensava que ho havia sentit malament. Pensava que el jardiner estava venia salabat (te de gingebre).

- Què és aquest llibre que vens? - va preguntar el Sultà.

El jardiner humilment va mostrar-li el llibre i el Sultà el va obrir. A dins va veure pàgines plenes de la paraula Salamat, escrites amb diferents cal·ligrafies, cada una única, algunes netes i ordenades, altres escrites amb pressa, però amb l'agraïment sincer dels vilatans pobres però agraïts. El Sultà es va emocionar.

- Quant vols per aquest llibre? - va preguntar-li el Sultà.

- El vendré pel que pesi en or, Majestat - va respondre el jardiner.

El Sultà va ordenar als seus assistents que portessin una balança. Va posar el llibre en un costat i una peça d'or a l'altre, però el llibre pesava més. El Sultà va afegir una altra moneda d'or i, tot i així, el llibre pesava més. No importava quanta quantitat d'or posés el Sultà a la balança, el llibre sempre pesava més. Finalment, va treure una bossa sencera d'or, però el llibre encara era més pesat.

El Sultà estava astorat.

- Aquest llibre no té preu - va dir -. Ara pren aquesta bossa d'or. Aquesta bossa d'or cuidarà de tu i de la teva família, no només ara, sinó també dels teus fills i dels teus nets! - li va dir donant-li la bossa d'or.

El jardiner va utilitzar els diners per construir una casa modesta, però resistent. Va continuar la seva vida de generositat, feliç de saber que l'agraïment de la gent li havia portat més fortuna del que mai havia imaginat.

En veure l'èxit del seu veí, l'avar es va posar gelós. Va comprar ràpidament un llibre gruixut i en blanc i el va omplir amb la paraula Salamat, escrivint-la una i una altra vegada. Va escriure el llibre durant dies i, quan el llibre va estar ple, es va afanyar i es va dirigir cap al palau del Sultà, convençut que rebria encara més or que el seu veí.

Va presentar el seu llibre al Sultà.

- Paga'm pel que pesi aquest llibre en or, tal com vas fer amb el meu veí -li va exigir al Sultà.

El Sultà va posar el llibre en una banda de la balança i va afegir-hi una bossa d'or a l'altra, però la bossa pesava més. Després va treure la meitat de l'or, però la bossa encara pesava més. Sorprès, el Sultà va treure encara més or fins que finalment només quedava pols d'or. I tot i així, pesava més que el llibre.

- Com pot ser? -va exclamar l'avar-. El meu llibre és molt més gruixut i he escrit Salamat moltes més vegades!

El Sultà el va mirar severament.

- Home ximple - va dir-. Pots passar-te la vida escrivint la paraula, però si no surt del cor de persones agraïdes no té cap valor."

I així, l'avar es va quedar amb les mans buides, mentre el jardiner generós continuava prosperant, no per l'or, sinó per l'agraïment sincer de la gent que havia ajudat.

LIMAY I NEUQUÉN (l'Argentina) Gimena Anisky 

Limay i Neuquén eren els fills de dos importants cacics de la zona i eren amics inseparables. No obstant això, una tarda al bosc van trobar una bella maputxe de cabells foscos i ulls grans i marrons anomenada RAI-HUÉ (flor nova).

Tots dos es van enamorar profundament i no van poder evitar competir per a conquistar-la.

El xaman del poble els va proposar una prova: el primer que obtingués un cargol perquè RAI-HUÉ pogués escoltar per primera vegada el brugit de la mar, obtindria el seu amor.

Després de consultar als deus, van decidir convertir als nois en rius per facilitar-los la tasca. Neuquén correria des del nord, travessant els boscos de Arrayanes, mentre que Limay correria per les valls i muntanyes del sud. El que no van tenir en compte va ser la gelosia de l'esperit del vent, envejós perquè RAI-HUÉ no tenia ulls per a ell. Va començar a xiuxiuejar-li que Neuquén i Limay no tornarien mai.

Quatre llunes va esperar la bella jove fins que, ofegada per l'angoixa, va marxar fins a la riba d'un rierol i va oferir la seva vida a NGUENECHEN (pare de la terra) a canvi de la vida de Limay i Neuquén.

El deu va escoltar la seva pregària i va prendre la vida de la noia, transformant-la en un bell arbust de flors vermelles que es perdia entre la vegetació patagónica.

El vent va comunicar amb goig a Limay i a Neuquén la desaparició de RAI-HUÉ. En assabentar-se que la seva enamorada havia mort de dolor per la seva absència es van fondre en una estreta abraçada i es van convertir en el Riu Negre, que amb dol corre fins a arribar al mar.

Aquesta llegenda narra l'origen de la confluència, lloc que dona el nom al departament més poblat de Neuquén, un punt central per a tota la regió. Els rius Limay i Neuquén s'uneixen per donar naixement a un nou riu: el Negre.

Els seus habitants van decidir retre homenatge a aquest punt geogràfic que conformen la identidat neuquina. Cada any se celebra la Festa de la Confluencia.

JOVITA FEIJOÓ, LA REINA ETERNA DE CALI (Colòmbia) Nadia Naydu Rodriguez

Jovita Feijoó és un personatge popular de la cultura caleña (CALI) que amb el temps es va convertir en llegenda urbana com a exemple estel·lar de llibertat, de transgressió, d'optimisme malgrat la pobresa. Amb la seva bogeria creativa, Jovita Feijoó simbolitza a la seva manera el sentit de l'estètica, l'amor per la festa i l'hedonisme propis de la idiosincràsia caleña (CALI).

Se la coneixia com "La reina eterna", un personatge que traspassa tots els límits. Jovita Feijoo, reconeguda encara avui, després de més de 110 anys del seu naixement.

Va néixer el 6 de juny de 1910, filla d'una família pobra i va ser l'última de quatre germanes. Va poder estudiar primària a la població de Palmira abans de traslladar-se a Cali a la recerca d'un futur millor. Després de ser abandonades pel pare, Joaquina Feijoó i les seves filles van sobreviure rentant roba aliena.

Jovita, que ja tenia al cap il·lusions i somnis de llibertat, es va enamorar de les peces de roba de les seves patrones: vestits, guants, sabates, bosses, guarniments de totes classes, flors i maquillatge. Somiava ser cantant, així que va decidir participar en el concurs de cant del programa 'La hora de los aficionados'. Aquell dia a Jovita no li va anar gens bé. A l'hora d'entonar la cançó 'La palmirana', el locutor va deixar anar a l'aire un so que era com un udol de gos amb un to de burla. El caràcter de Jovita Feijoó es va fer evident, que sobresortia cada vegada que li ferien el més gran que tenia: la seva vanitat.

Per alliberar-se de la seva mirada d'ulls verds feta foc, el locutor la va proclamar llavors la 'Reina de la simpatia'. Jovita es va posar feliç i la notícia es va divulgar per ràdio a tota la ciutat de Cali. Aquest va ser el començament de la seva llegenda i, tal vegada, de la seva bogeria. Des d'aleshores, Jovita va tornar, una i altra vegada, fins a fer-se famosa.

Amb el pas dels anys, així mateix es va expandir el reconeixement de Jovita per tota la ciutat. No hi havia lloc pel qual transités sense que ningú l'anomenés ́Su majestat ́.

Des d'aleshores, aquesta triguenya d'ulls verds, nòmada, es va passejar per la ciutat, elegant i estrambòticament atapeïda, amb les peces elegants que li regalaven dames acomodades, reivindicant els colors i la seducció femenina. Pujava als autocar sense pagar mai el valor del passatge, participava en els esdeveniments públics, encapçalant les desfilades de la Fira de Cali, moltes vegades enviant petons al públic des del camió de bombers i fent el tret d'honor en els clàssics de futbol. Va arribar a ser tal la seva popularitat que era rebuda per la crema innata de la societat caleña (Cali).

Es va autoproclamar reina de reines i la ciutat va acceptar la seva reina, una sobirana sense tendresa, deien alguns. Era, com molts la consideraven, un personatge pintoresc. El seu reconeixement va arribar a créixer tant que fins i tot en les visites dels presidents de l'època com Eduardo Santos, Rojas Pinilla, Carlos Lleras Restrepo, ella era la primera a tenir una foto al costat d'ells, això sí, després d'haver-los manifestat les queixes que tenia el poble caleño, aquell mateix que li havia donat força a la seva autoproclamació de reina de la ciutat.

A Jovita, no hi havia cap família caleña que no l'apreciés ni tampoc dama de l'alta societat que no hagués tingut amb ella algun detall com regalar-li vestits i joies. Era en essència una gitana. No romania gaire temps establerta en un mateix domicili, a més, només hi acudia a les nits, ja que sempre vivia molt ocupada i tenia cites a tota hora. Jovita agraïa el que volia, no tenia casa, però va estar a punt d'aconseguir-ho.

El matí del 15 de juliol de 1970, mentre es banyava, va patir un infart fulminant que va fer aturar-li el cor i les seves il·lusions, acabant amb la seva vida. El seu enterrament va paralitzar la ciutat de Cali, on ja era coneguda com la 'Reina eterna de Cali'.

Avui, Jovita segueix present en la memòria col·lectiva de la ciutat a través de la literatura: el poeta Javier Tafur González narra la seva vida a la novel·la 'Biografia d'il·lusions', la pintura al Museu del Teatre La Concha del barri San Antonio, les fotografies de Fernell Franco i l'estàtua esculpida per Diego Pombo al carrer 5.

"Jovita pot ser vista per molt en l'actualitat com un Prometeu sense cadenes o com el Quixot femení. Hi ha éssers que compleixen amb els formalismes, que li tenen por al ridícul, Jovita no. Ella va passar a l'imaginari vencent aquests temors i encarnant el deliri que a molts els dona por expressar. Per això era admirada, per això encara se la recorda".

LA BELLA DORMENT DE TINGO MARIA (Perú) Katherine Mercedes Gomez

La Nunash era una princesa alegre i vivaç del antic Perú. Vivia en un poble on creixen arbres frondosos i verds, on corren cascades cristal·lines i hi abunden les coves misterioses.

La Nunash era una noia molt bonica. S'adornava els cabells amb flors. Jugava al camp, corria i reia. També cantava i ballava.

Un dia va arribar al seu poble en Cuynac, un jove guerrer. Quan en Cuynac va veure la Nunash, tan bonica, alegre i amable, se'n va enamorar i va voler quedar-se a viure al seu costat.

El pare de la Nunash, l'Amaru, estava molt gelós i es va oposar a la unió dels joves enamorats. Ell va demanar ajuda a un bruixot per convertir-se en una serp gegant per poder matar-los.

Quan la Nunash i en Cuynac van sentir com les aigües del llac s'esveraven, es van adonar que les seves vides estaven en perill. Van anar ràpid cap a les muntanyes a demanar ajuda al Camachy, el fetiller.

• Si us plau, Camachy, ens amaguem perquè volem viure junts. Si us plau, ajudeu-nos! - li van dir.

El fetiller va complir el desig dels dos joves: va transformar la Nunash en papallona i el Cuynac, en pedra.

La Nunash va esdevenir una bonica papallona i va sortir volant cap als boscos a buscar ajuda per combatre contra la malvada serp. Al cap de poc temps, va tornar amb uns quants aliats i va poder aconseguir derrotar-la. Convertida de nou en forma humana, va anar a buscar el seu marit pertot arreu, però no el va trobar.

Tristament, en Cuynac ja no va poder tornar a la seva forma original, o sigui va ser una pedra enmig del camp verd per sempre més.

Un dia, la Nunash, cansada i sense saber-ho, es va asseure sobre el seu estimat convertit en pedra i es va quedar adormida. En somnis, en Cuynac li va parlar dient:

• Nunash, soc la pedra. Soc el teu marit! No tornaré a tenir forma humana. Estic destinat a romandre així la resta de la meva vida. Si a tu et sembla bé, he demanat als déus que et converteixin en una preciosa muntanya per contemplar-te i poder estar junts per sempre més. Ho acceptes?

La Nunash ho va acceptar. L'endemà, davant de la pedra que abans era en Cuynac va aparèixer una muntanya amb el perfil d'una dona adormida. Aquesta muntanya era la Nunash, la bella dorment.

Fins ara, es veu el perfil visible de la Nunash des de tots els punts de Tingo Maria al Perú.

"La Nunash ara és aquí per sempre. Ja no canta, ja no balla, ja no juga, però és sempre bonica i sempre es vesteix d'arbres, ocells i flors".

ELS CAPGROSSOS CERQUEN LA SEVA MARE (Xina) Qian Zhang (Charleen)

En un petit estany, acabaven de néixer uns capgrossos. Eren petits, negres i amb una cua llarga que feien servir per nedar ràpidament per l'aigua. Tot i que eren molt petits, els capgrossos tenien moltes ganes de descobrir el món i la seva primera pregunta va ser: "On és la nostra mare?"

Un dia, la mare ànega va portar els seus aneguets a l'estany a nedar. Quan els petits capgrossos van veure els aneguets seguint la seva mare, van pensar en la seva pròpia mare. Els capgrossos es van preguntar els uns als altres:

- On deu ser la nostra mare?

Però ningú no ho sabia.

Els capgrossos van nedar junts fins a la mare ànega i li van preguntar:

- Mare ànega, mare ànega, heu vist la nostra mare? Ens podeu dir com és?

La mare ànega va respondre:

- Sí, l'he vista. La vostra mare té dos ulls grans al cap i una boca ampla i grossa. Aneu a buscar-la!

- Gràcies, mare ànega! -van dir els capgrossos-, i molt contents van seguir nedant endavant.

Un gran peix va passar nedant. Els capgrossos van veure que tenia dos ulls grans al cap i una boca ampla, i van pensar que devia ser la seva mare. Així que el van seguir i van cridar:

- Mare! Mare!

El gran peix va somriure i va dir:

- Jo no soc la vostra mare, sinó la mare dels peixets. La vostra mare té quatre potes. Aneu a buscar-la més endavant.

- Gràcies, mare peix! -van dir els capgrossos- , i van continuar nedant cap endavant.

Una gran tortuga va passar nedant. Els capgrossos van veure que tenia quatre potes i van pensar que aquesta vegada segurament era la seva mare. Així que la van seguir i van cridar:

- Mare! Mare!

La tortuga gran va somriure i va dir:

- Jo no soc la vostra mare, sinó la mare de les tortuguetes. La vostra mare té la panxa blanca. Aneu a buscar-la més endavant.

- Gràcies, mare tortuga! -van dir els capgrossos- , i van continuar nedant cap endavant.

Una oca blanca gran va passar nedant fent "hon, hon." Els capgrossos van veure la panxa blanca de l'oca i, contents, van pensar: Aquesta vegada sí que hem trobat la nostra mare! Així que van seguir-la i van cridar:

- Mare! Mare!

L'oca gran va somriure i va dir:

- Petits capgrossos, us heu equivocat. Jo no soc la vostra mare, sinó la mare dels aneguets. La vostra mare porta un vestit verd i canta "croac, croac." Aneu a buscar-la més endavant.

- Gràcies, mare oca! -van dir els capgrossos- , i van continuar nedant cap endavant.

Els capgrossos nedaven i nedaven fins que van arribar a la vora de l'estany. Sobre una fulla de lotus rodona, van veure una granota asseguda cantant "croac, croac." Ràpidament, van nedar cap a ella i, en veu baixa, li van preguntar:

- Disculpeu, heu vist la nostra mare? Té dos ulls grans al cap, una boca ampla, quatre potes, una panxa blanca, porta un vestit verd i canta "croac, croac"...

La granota, en sentir això, va riure i va dir:

- Ai, innocents! Jo soc la vostra mare!

Els capgrossos, en sentir-ho, van sacsejar la cua i van dir:

- Que estrany!! Per què no ens assemblem a tu?

La mare granota va riure i va respondre:

- Encara sou petits. D'aquí uns dies us sortiran dues potes al darrere i, després, us sortiran dues potes al davant. Quan tingueu les quatre potes i us surti un vestit verd, llavors sereu igual que jo i podreu saltar junts a la riba per caçar insectes.

Els capgrossos, contents, van començar a fer voltes a l'aigua i van cridar:

- Ah! Hem trobat la nostra mare! Hem trobat la nostra mare! Bona mare, bona mare, veniu a jugar amb nosaltres! Veniu a jugar amb nosaltres!

La mare granota va fer un "plof" i va saltar a l'aigua, i va començar a jugar amb els seus fills capgrossos.

Els capgrossos estaven molt feliços d'haver trobat finalment la seva mare. Ara sabien que, quan es fessin grans, es convertirien en granotes com ella. Junts van nedar i van jugar a l'estany, contents d'haver trobat la seva família.

CHULLACHAQUI (Perú) Hellen Delgado

El Chullachaqui és, sens dubte, un dels éssers mitològics més coneguts, anomenats i temuts en la cultura amazònica, al costat del Tunche i l'Ayaymama, que deambulen entre l'ombra de la muntanya i l'aguait constant.

El seu nom prové dels vocables quítxua selvàtics: chulla=desigual i chaqui=peu.

El Chullachaqui és un follet que habita a les muntanyes de Tarapoto. El seu cos petit, meitat home meitat faune, d'aproximadament 1.60 metres d'alçada, compta amb la pota dreta d'home i l'esquerra deforme. Alguns diuen que aquesta darrera té la forma d'una pota de gallina. Altres asseguren que és grassoneta i petita com la d'un nadó. Tot i això, molts que han tingut la mala sort de topar cara a cara amb aquest malèfic personatge i han viscut per explicar la seva mala experiència, asseguren que l'extremitat és idèntica a la d'una pota de cabra.

Generalment adopta forma humana, semblant a un vellet, i vesteix amb barret i amb roba arrelada i parracosa quan camina de passeig o va a treballar a la xacra.

Allí, en el més profund de la selva, posseeix diverses xacres, on cultiva els seus aliments, que resulten ser plantes verinoses similars a la papa, la iuca i altres vegetals alimentaris.

Segons expliquen els vilatans, el Chullachaqui sol aparèixer al bosc amb el principal objectiu d'atreure persones, enganyant-les amb diversos aspectes per emportar-se-les a l'altra dimensió i així passar a formar part del seu exèrcit de follets, del qual és el cap absolut.

Gràcies al poder de transmutació que posseeix, pot transformar-se en qualsevol persona que ell vulgui per enganyar els visitants o les persones locals que viuen a la selva. Així, aquest nan del bosc pot aparèixer com un membre de la família o un amic, conduint-los cap a camins equivocats i llocs inhòspits perquè hi morin.

Per a un nen, el Chullachaqui moltes vegades apareixerà com un altre nen o un altre company de joc. En aquesta disfressa, el Chullachaqui malvat tractarà d'atreure'l al més profund del bosc, fins que estigui perdut.

Per tot això, heu d'anar amb compte si teniu pensat caminar per la selva, sobretot el mes de desembre i les festes de Sant Joan, al juny, ja que es diu que el portal a la seva dimensió està obert en aquestes èpoques.

Per què una persona suggestionada per l'encantament del Chullachaqui pugui posar-se fora de perill ha d'observar els peus d'aquest ésser. Aquí podrà identificar-lo com a tal, ja que el seu poder de transmutació està limitat al peu esquerre, semblant al d'una pota de cabra.

EL PUTES D'AGUADAS (Colòmbia) Andrés Olavio Jimenez

"Amunt diables amb qui barallo que només ninots veig!"

Amb aquestes paraules màgiques, invocava el putes d'aiguades els seus ninots, que eren uns diablets que només el putes podia veure i que apareixien sempre per ajudar el seu amo a la lluita quan els seus adversaris eren més de tres.

I és que a aquest putes li agradava molt la baralla. Quan el buscaven per lluitar estava ocupat lluitant. Que verraco el Putes tan barallós. Només hi havia tres raons per les quals un fulano enfrontaria el putes:

Un perquè era molt però que molt verraco,

dos perquè era molt però que molt pendejo,

i tres perquè mai havia sentit parlar del putes d'Aguadas.

Les seves baralles no duraven gaire. Quan es deia que havia lluitat, la gent corria a veure en acció el llegendari Putes. Calia veure'l tallar l'aire amb el seu esmolat matxet, com s'avançava sobre el seu adversari com si fos una llampec, com sortien espurnes dels matxets quan enfrontava els més destres, com es movia àgil i veloç com executant una dansa macabra que només ell coneixia. Després d'un parell de minuts, enviava els seus rivals al cementiri o cap a l'hospital.

De vegades lluitava amb dos i fins i tot amb tres i tots els atenia alhora. Això sí, quan els seus adversaris eren quatre o més ni el mateix Putes podia. Llavors trucava amb les paraules màgiques als seus ninots que sortien disparats del seu carriel i, com que eren invisibles, escollien el seu respectiu rival i li tapaven els ulls, li estiraven les orelles, li posaven llençols i el feien caure, cosa que li permetia al Putes fer un bon banquet, com qui diu, lluita de tigre amb ruc amarrat.

Diuen que els seus ninots els va aconseguir amb l'ajuda d'una bruixa molt famosa de la regió, i que mentrestant els tingués en el seu poder mai perdria una baralla. I realment aquest Putas no era tan dolent, si no fos pel busca-raons, tomatrago i faldiller.

Els seus ninots no només l'ajudaven per barallar, sinó també per aixecar la faldilla a les noies descurades i moltes altres malifetes. Era molt afortunat amb les dones. En el joc expliquen que mai no perdia una lluita i que va morir de vell a causa d'una terrible malaltia. Això és el que explica la llegenda.

Però si em preguntessis si el Putes va existir o no, li hauré de dir que això no ho sap ni el mateix Putes.

KOTIGOROCHKO (Ucraïna) Olha Liubakha

Kotigorochko era el nen més petit de la família. Gorochek significa pèsol. Mentre ell creixia, els seus germans i la germana anaven al camp a sembrar i a collir el blat.

Un dia, una serp malvada, una serp amb tres caps, que vivia a prop, els va veure, els va agafar per la força i els va portar al seu castell. Van estar molt de temps en captivitat. Mentrestant, Kotigorochko anava creixent i va resultar ser molt fort. Va saber que els seus germans i germana estaven al castell de la serp. Llavors, va decidir alliberar-los.

Va anar a casa del ferrer per fer una arma. El ferrer li va fer un sabre. Kotigorochko va agafar el sabre i el va trencar, perquè era molt fort. El ferrer va fer-li un altre sabre, però també el va trencar. Aleshores el ferrer li va fer una bulava (arma rodona amb punxes) i Kotigorochko va sortir a lluitar contra la serp.

Al llarg del camí, va aconseguir moltes gestes: va salvar pollets dels voltors, va salvar un poble d'una inundació... Un dia, va conèixer dos dels seus amics, també de força extraordinària: Vernigor, que podia moure muntanyes, i Virvidub, que podia arrencar els roures.

Junts van derrotar la serp amb els seus tres caps i van alliberar molta gent que hi havia segrestada al castell de la serp.

Kotigorochko i els seus germans i germana van tornar a casa dels seus pares. A partir de llavors, tothom va viure feliç per sempre.

Així l'amistat i la valentia superen fins i tot l'enemic més poderós. I el bé sempre triomfa sobre el mal.