CNL La llengua catalana a l’escola colomenca. De l’absència a la immersió
Difonem l’entrevista publicada a la web Enelfondo.cat a Joaquim Arenas Sampera, considerat un dels pares de l'escola catalana moderna, i a Margarida Muset, inspectora d'ensenyament durant la implantació de la immersió lingüística a la nostra ciutat.
Joaquim Arenas i Margarita Muset han rebut la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya el juliol de 2022
El català i l'escola estan al centre de l'actualitat. Percentatges lingüístics, judicialització de la llengua, retrocés del català, etc. omplen espais d'informació i de debat. La immersió, que ha gaudit durant dècades de la pau del consens, és avui atacada, defensada i qüestionada tot alhora. La immersió lingüística tal com l'entenem (escola en català per a tots els escolars) es va iniciar a Santa Coloma de Gramenet. Però per què precisament a Santa Coloma?
Abans de la immersió hi va haver un ampli moviment d'ensenyament del català. D'aquest moviment se n'ha parlat molt poc i és una baula imprescindible en un llarg i costós procés avui amenaçat.
Per saber l'origen de tot plegat he anat a veure el mestre i pedagog Joaquim Arenas Sampera, considerat un dels pares de l'escola catalana moderna. Als inicis de la seva trajectòria, tota una vida dedicada a l'escola i a la llengua, va ser professor d'aquelles primeres classes de català no clandestines que s'impartien a la Biblioteca Popular F. Valls i Taberner al carrer Sant Carles, sota la plaça de la Vila. A l'entrevista, s'incorpora Margarida Muset, companya de vida i de professió, inspectora d'ensenyament en l'època d'implantació de la immersió, que va viure intensament aquella pàgina de la història colomenca.
El català tolerat. Les classes de la Biblioteca
"La mestra Maria Lluïsa Corominas feia classes de català als vespres a la Biblioteca des de finals dels 60, quan ja es toleraven. A principis dels 70 tenia tantes sol·licituds que no donava a l'abast i a través de la seva filla, que feia de cangur a casa meva, em demanà que l'ajudés com a professor. I després de la meva jornada al col·legi Sant Gregori, a Sant Gervasi, me n'anava cap a Santa Coloma. Aquelles classes les pagava la Diputació. Teníem molta gent que volia classes per als seus fills i també adults, alguns mestres inclosos. La majoria eren gent treballadora, castellanoparlant i catalanoparlant.
Sempre recordaré les llàgrimes de les mares que es quedaven sense plaça per als seus fills. Vam veure clarament que no havien de venir les famílies a nosaltres sinó que havíem de portar el català a les escoles."
A les escoles colomenques la rebuda general va ser bona
Van anar a parlar amb l'alcalde d'aleshores, Joan Porta (alcalde entre 1970 i 1975). Els va posar com a condició per implantar el "català extraescolar" que, a les escoles que l'acceptessin, havia de ser per a tots els alumnes i que havia de tenir continuïtat. I què podien fer dos mestres, en cas que alguna escola ho volgués?
Com a primer pas, Maria Lluïsa Corominas i Joaquim Arenas es van dedicar a recórrer les escoles per veure qui voldria dues hores de català a la setmana per grup. I la rebuda en general va ser bona.
Retall de premsa de 1977
El català a l'escola. Els mestres de l'Òmnium
Veient que era possible portar el català a les escoles de Santa Coloma, Arenas es va adreçar al pedagog Joan Triadú (pioner en la recuperació de l'ensenyament de la llengua catalana i en la formació i titulació de mestres de català). Triadú ho va trobar magnífic però de seguida va plantejar la qüestió clau: qui pagava tot allò? Va decidir exposar-ho a l'Òmnium Cultural, que llavors tenia la seu al Palau Dalmases al carrer de Montcada, "I amb gran sorpresa meva, la Junta ho va acceptar".
L'experiència va ser pionera a Catalunya
Aquest fet va suposar l'arribada del català a les escoles, l'any 72-73, encara en el franquisme, i una primera professionalització dels mestres. L'experiència era pionera a tot Catalunya i es va començar a buscar mestres i formadors. S'hi feien seminaris cada 15 dies, cursos de formació en didàctica de la llengua i hi havia la possibilitat de treure's la titulació de mestre de català. El que va ser impossible va ser la reclamada afiliació a la Seguretat Social com a treballadors.
Arenas recorda amb afecte alguns noms dels mestres de Santa Coloma: Pep Palacio, Salvador Cabré, Lluís Roca, Jordi Sandiumenge, Carme Corbera... I remarca el fet que alguns van fer l'opció d'anar a viure a Santa Coloma.
El curs 73-74 el moviment del català a l'escola es va estendre també per Barcelona (la Barceloneta i Sants) i per altres ciutats (L'Hospitalet, Granollers, Terrassa i Sabadell). Normalment era la pròpia escola qui ho explicava als pares i s'hi anava fent caliu, però de vegades eren entitats les qui hi donaven suport. Recorda amb simpatia que a Cornellà, la Penya Periquito era qui ho promocionava. I l' extensió va anar abastant diferents zones de Catalunya fins al curs 79-80. Es va arribar a la xifra de 171.000 alumnes i l'any 78, per posar un exemple, l'Òmnium es va gastar 27 milions de pessetes en les classes de català.
La immersió
Quan li pregunto com definiria la immersió lingüística, el professor Arenas diu que és una qüestió tècnica, "una metodologia per aprendre una llengua d'una manera eficaç", però afegeix: "nosaltres volíem que aprenguessin la llengua però també volíem proximitat i estimació. Fer ciutadans."
Un grup de pares que es movien per una escola catalana a Santa Coloma van anar a la Generalitat i a l'Ajuntament. A Santa Coloma no hi havia cap escola catalana i algunes famílies portaven els fills a Badalona (Artur Martorell i Gitanjali).
Arenas explica: "Llavors ja era president Jordi Pujol i des de la inspecció va disposar que comencessin a organitzar-ho però per a tot l'alumnat. D'una altra banda, hi havia moviments de pares, sobretot vinculats al PSUC, i mestres també, que demanaven escola pública en català. Hi havia l'ajuntament democràtic, les regidories de cultura i d'ensenyament, i entitats ciutadanes a favor."
Margarida Muset, llavors inspectora, ho recorda vivament: "Fèiem la nostra feina diària i a les tardes anàvem amb la Remei a predicar per les escoles, a convèncer direccions, claustres de professors i famílies. Tot es votava. Volíem que tot anés bé, que les famílies i els mestres que volguessin se'n sentissin partícips. La Remei va posar en els fulls de matrícula del 82-83 que marquessin qui volia l'ensenyament en català, en castellà o si li era igual.
Llibres de Joaquim Arenas
Tots dos recorden companys d'aquella "moguda colomenca": l'alcalde Lluís Hernàndez, els regidors Remei Martinez i J. M. Lacasta, el pedagog Xavier Domènech, el Casal del Mestre, en Robert Cama -traspassat fa pocs dies- ... Els esmento Grama i Arenas respon de seguida: "Ah sí, mossèn Sayrach, el germà d'en Manuel, i aquells periodistes joves, el Madueño i el Caño."
S'ha d'incentivar i prestigiar l'ús de la llengua catalana amb determinació i amb mitjans
El curs 83-84, dos grups de parvulari i dos de primària van iniciar l'escola en català al parvulari Santa Rosa i el curs següent es van traslladar a la Rosselló-Pòrcel i van seguir dotze escoles. Muset remarca la cura amb què es va treballar: “Es va votar escola per escola amb la supervisió d'Inspecció i de l'Ajuntament.
Va haver-hi doble línia inicial i després van seguir la resta. Va ser decisiva la connexió de pares, mestres i polítics. I el compromís de molts mestres vinguts de la resta de l'estat. També n'hi va haver que no ho van acceptar i que van marxar però molts s'hi van implicar."
No van faltar els entrebancs: "Des del principi també hi va haver gent en contra, i denúncies, algunes d'advocats, però hi havia una determinació que s'ha anat perdent.”
L'ascensor social i el futur
Els pregunto què en pensen quan es diu que els pares volien escola catalana perquè afavoria l'ascensor social per als seus fills. Arenas em mira amb una cara que interpreto com un "i què?" i recorda que en Lluís Hernàndez ja els havia dit que si servia per guanyar-se la vida, endavant.
Margarida Muset vol puntualitzar al respecte: "És més que això. Aquells pares ja es guanyaven la vida i hi havia algunes famílies que eren catalanoparlants, i també hi havia mestres. Volien augmentar el nivell cultural dels seus fills, volien que fossin uns catalans més i volien una escola de qualitat al mateix temps que una escola catalana. I s'implicaven molt en el centre."
"Era més que això," insisteix. "Aquells pares i mares prenien decisions sobre l'escola dels seus fills. Per primera vegada, se'ls preguntava, se sentien partícips d'un projecte col·lectiu."
I com veuen el futur? Arenas diu que ell continua sent optimista però... "Estem en crisi, s'ha d'incentivar i prestigiar l'ús de la llengua catalana amb determinació i amb mitjans."
Text d’Agustina Rubio Villora, catedràtica de Llengua i Literatura catalana, activista veïnal, escriptora i redactora catalana. Publicat amb l'autorització de Enelfondo.cat