L'Albert Jané i Riera guanya el 56è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Divendres, 22 de març de 2024

Difusió

El gramàtic, escriptor i traductor Albert Jané i Riera guanya el 56è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que Òmnium Cultural atorga ininterrompudament des de l'any 1969.

L'any 1958 començà a exercir de professor de català per a adults. Fou redactor i director de la revista Cavall Fort. Ha escrit i publicat quatre gramàtiques: Signe, Gramàtica essencial de la llengua catalana, Gramàtica catalana i Pas a pas. També ha publicat un Diccionari català de sinònims i diversos llibres sobre temes de llenguatge. A banda dels llibres de gramàtica i de llenguatge, la part més important de la seva bibliografia són traduccions o adaptacions de contes, llegendes, rondalles, faules, narracions populars i historietes. En el camp de la historieta gràfica ha adaptat més de cent títols per a les pàgines de Cavall Fort o per a diverses editorials. També ha adaptat al català els diàlegs d'una llarga llista de pel·lícules per a adolescents. Ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i el Premi Nacional de Periodisme Escrit (1997).

L'any 2021 ens va rebre a #scgramenet, on viu actualment, i ens va concedir aquesta entrevista:

Nascut a Barcelona, l'any 1930, ens explica que va créixer en una família proletària. El seu pare era barber, però era un obrer il·lustrat. L'ambient familiar em va influenciar en la lectura. I no podia ser d'una altra manera, ja que disposava d'una petita biblioteca de 1500 exemplars que per a un obrer era molt, ens explica l'Albert.

L'apassionen les paraules i hi juga sovint. Va ser qui va posar el nom de barrufets en adaptar uns personatges de còmic que venien del francès i s'anomenaven Schtroumpfs, i els va fer barrufar. De fet, se'l coneix com el pare català dels barrufets. L'any passat, amb motiu del seu norantè aniversari, l'Institut d'Estudis Catalans li va retre un homenatge i diverses persones i entitats van editar El barrufet gramàtic, un conjunt d'articles que acaba formant un retrat de la seva obra.

Es defineix com una persona que té una gran vocació per la llengua, que l'estima profundament i que lamenta totes les traves que ha de suportar. Per ell, la tasca que tenim pendent és parlar-la, que la gent s'acostumi a parlar en català en totes les ocasions.

Com vau aprendre el català?

Vaig aprendre el català d'una manera autodidacta, llegint. Vaig començar a escriure de molt jove, m'agradava escriure però ho vaig fer molt de mica en mica. Mai vaig anar a classes de català, vaig aprendre pel meu compte. L'any 1957 vaig assistir a un curs d'aprofundiment que feia en Joan Triadú i a un altre de filologia catalana a l'Ateneu Barcelonès amb Badia i Margarit, Martí de Riquer...

Abans del Consorci per a la Normalització Lingüística ja s'impartien classes de català per a persones adultes. En vau fer?

Sí que en vaig fer. Se'n feien a centres parroquials, excursionistes, recreatius, culturals... Vaig fer cursos en un centre del qual era soci, el Cercle Sardanista, que abans era el Foment de la Sardana, però l'any 1939, el franquisme va prohibir el nom i es va convertir en el Cercle Sardanista.

Aquestes classes eren clandestines, vau tenir algun problema?

Jo no vaig tenir cap problema. Procuràvem fer les classes en llocs discrets, sense fer gaire soroll. A vegades s'ha exagerat una mica la clandestinitat amb què actuàvem; la gent venia a classe normalment. Això era l'any 1958.

L'any 1960, un company meu, en Josep Tremoleda, va organitzar classes de català sistemàticament a tot tipus de centres culturals i recreatius de Catalunya. En vaig fer a Hostafrancs, Poblenou, Sant Just Desvern... Quan em vaig incorporar a Cavall Fort, l'any 1963, vaig continuar fent cursos fins als anys setanta i ho vaig deixar fins que la Mireia Muntaner, del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya i Balears, va venir a veure'm per fer-hi classes de correcció. Sempre he fet classes per a adults.

L'any 1961 vau escriure la gramàtica Signe, que és un referent entre el professorat de català. Com la valoreu?

Vam fer una cosa molt senzilla que entengués tothom. Ha tingut molta acceptació perquè se n'han fet moltes edicions.

Sou el responsable de fer parlar en català molts personatges de còmic, sobretot a la revista Cavall Fort: Gil Pupil·la, Jan i Trencapins, Benet Tallaferro, l'Estefi, Sergi Grapes, els barrufets... Com recordeu aquesta etapa de la revista?

D'una manera molt agradable, encara que va ser una mica dura perquè les condicions no eren gaire favorables. Vaig estar molts anys treballant-hi primer com a redactor i una mica com a factòtum, que vol dir que ho fa tot, com per exemple portar paquets. Vaig ser el director a partir de l'any 1979 fins que em vaig jubilar. Les traduccions de còmic, tret de les que va fer en Joaquim Carbó a la sèrie dels Castors, les vaig fer jo. M'agradava molt. Me'n responsabilitzava personalment i hi posava els cinc sentits sense comptar el temps i pensant cada solució als jocs de paraules.

Què creu que va significar la revista Cavall Fort per a la llengua catalana?

És una cosa fora de sèrie. Neix el 1961, aquest any en farà seixanta, i ha contribuït molt al manteniment de la llengua. Ha fet que molts nois i noies d'aquest país es comencessin a familiaritzar amb la llengua pròpia escrita a través de la revista.

Vau traduir els barrufets. D'on ve la paraula barrufet?

En mallorquí vol dir dimoni. Subconscientment, potser, em va influir el fet que a un escriptor mallorquí, Gabriel Alomar, admirat pel meu pare, li diguessin barrufet a Mallorca perquè era molt d'esquerres i anticlerical. Però també van tenir a veure raons eufòniques; la paraula comportava el verb barrufar i em va semblar que era un verb eufònic. M'hi vaig decidir sense consultar-ho amb ningú, però sembla que tothom ho va acceptar i que la decisió va ser encertada.

Segurament que molts alumnes de català han consultat el seu Diccionari de Sinònims que ara, a més, el podem trobar en línia. El recomanaríeu a les persones que estudien català?

El recomanaria per buscar paraules que saps però no recordes. Si vols buscar una paraula que no coneixes, millor que te n'abstinguis perquè et pot portar a confusió. Però si sabem una paraula per expressar una idea determinada i no la trobem, consultem el Diccionari de Sinònims, que possiblement hi serà.

L'any 2017 publica la seva primera novel·la Calidoscopi informal. Hi juga sovint amb les paraules, com per exemple: "Es presenta d'improvís, sense anunci i sense avís, es presenta d'improvís, al moment més imprecís, segons com, potser castís, com si fos per compromís, sense goig i sense encís, un instant esborradís, sense llum, obac i gris, sense l'ombra d'un somrís." D'on li surt aquest enginy?

Quan he escrit sense cap mena d'encàrrec m'he deixat anar amb tota llibertat. M'agrada molt jugar amb les paraules.

També són sorprenents i ben divertits els noms propis que trobem als seus escrits (senyor Pelamdeu, senyor Salsufragi, professor Trip-Trap, Filalici Flaquer, s'Agustina Carafina, senyor Cantalorella...).

M'ha interessat molt l'onomàstica. El vessant humorístic o lúdic del llenguatge és crear noms propis amb total llibertat.

Penseu que la llengua s'empobreix (en una entrevista dèieu que veiem arbres o ocells, però que ens costa especificar quins arbres i quins ocells són)?

Es fan servir paraules genèriques i neutres i això, potser, és un fenomen universal a causa de les pantalles, les noves tecnologies, els mitjans d'informació... que limiten el vocabulari. Recomanaria lectures i així intentar enriquir la llengua de lectors i lectores. De petit, durant la guerra, vaig viure un any i mig a pagès i moltes paraules les sé perquè les vaig veure: sabia què era un esquirol, distingia una granota d'un gripau...

Què ens diria per animar-nos en la nostra feina?

Que no defallíssiu. Que no us deixéssiu desanimar per les circumstàncies. La història pot donar molts tombs imprevistos, imprevisibles. No podem saber què passarà.