CNL deDe Xile a Terrassa i d’aprenent a voluntari per la llengua
“… així que el tema de la llengua va ser una eina més de treball per a mi...”
Em dic Eduardo Martínez, tinc seixanta-nou anys i visc a Terrassa des de l'1 de maig de 1977. Tenia vint-i-dos anys quan vaig arribar a aquest país, per tant, soc un immigrant.
Vaig venir per continuar aquí els meus estudis en el camp del tèxtil, justament quan va començar la crisi d'aquest sector. Vaig treballar de nit a les manufactures auxiliars de Terrassa, l'actual Museu de la Ciència de Catalunya.
Vist amb perspectiva, la meva decisió de marxar de Xile va ser molt insensata: deixar la meva família, els meus amics, la meva ciutat (soc de Santiago de Xile). Tot va resultar molt dur i, quan era aquí, plorava cada dia. La meva decisió no va ser estigués molt malament allà, sinó pel meu desig d'aventura i perquè el règim recentment implantat de Pinochet em feia por, i jo no ho podia suportar.
He treballat la major part del temps de cara al públic com a venedor. Aquesta circumstància em va obligar a esforçar-me a l'hora de comunicar-me amb els meus clients de parla catalana. He notat sempre que això els feia gràcia i que la seva actitud era millor, així que el tema de la llengua va ser una eina més de treball per a mi. Per una banda, parlar català em facilitava molt la comunicació, tot i les meves limitacions. Per l'altra, sempre m'ha agradat la música i vaig trobar un gran nombre de cançons en català. Vaig interessar-me per la seva traducció i vaig descobrir: Ovidi Montllor, Serrat, Joan Isaac, Lluís Llach, Marina Rossell i molts més. També vaig descobrir la sardana, símbol d'orgull i identitat catalana, els balls i cançons tradicionals del territori, com l'Estepera, o el ball de plaça per la festa major de Terrassa, el ball de gitanes, les havaneres o la jota catalana. Totes m'agraden molt.
De mica en mica, em vaig integrar en la cultura catalana, la seva història i la seva manera de ser, de pensar, de treballar i del gran amor que tenen els catalans per la seva terra a la qual diuen el seu país. I per descomptat, la seva llengua que per mi és molt bonica i el gust de poder-la parlar, tot i que sigui tal com ho faig, amb les meves carències. Em fa molta gràcia i em sento orgullós de formar part d'això que ens uneix i que ara també considero la meva llengua i el meu país d'adopció.
Aprendre un idioma és també aprendre a estimar el lloc on vius. Aquí tinc la meva família, la meva esposa i les meves filles. Com no puc estimar aquesta terra? La seva gent, els seus paisatges, la seva cultura, la seva gastronomia... Ara jo també soc d'aquí. Aquí he lluitat i ara que estic jubilat, em fa molt feliç poder fer quelcom perquè els qui arribin plens d'il·lusions, com ara jo l'any 1977, tinguin l'oportunitat d'integrar-se a Catalunya començant pel coneixement de la seva llengua.
"Voldria, ni molt ni poc:
Ésser lliure com un ala,
i no mudar-me de lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre antic,
sens dubte, ni enveja, ni enemic."
Josep M. De Sagarra