Promoció de l'ús

Perucho Ebrenc

Biografia de Joan Perucho i Gutiérrez

Joan Perucho i Gutiérrez va nàixer el 7 de novembre del 1920 a Gràcia (Barcelona). Als 17 anys va ser mobilitzat per l'exèrcit de la República. En acabar la Guerra Civil, va incorporar-se a l'exèrcit franquista i forma part de les tropes d'ocupació de Menorca.

Reincorporat a la vida civil, el 1940 va emprendre la carrera de Dret i començà a col·laborar en publicacions universitàries, a la revista Poesia, de Josep Palau i Fabre, i a la revista Ariel.

L'any 1948 s'incorporà a la carrera judicial després de guanyar-ne les oposicions, i l'any següent va casar-se amb Maria Lluïsa Cortés, amb qui va tindre quatre fills.

Als anys cinquanta del segle XX publicà reculls poètics: Aurora per a vosaltres (1951), El mèdium (1954), premi Ciutat de Barcelona del 1953, i El país de les meravelles (1956). Se va relacionar amb artistes plàstics com Joan Miró, Ramon Rogent, Albert Ràfols-Casamada i amb els pintors del grup "Dau al Set" Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart.

Progressivament va incorporar la prosa i els elements que acabarien essent essencials en la seua trajectòria literària: la fantasia, la mitologia, la curiositat històrica.

S'inicià com a narrador el 1952 amb Diana i la mar morta, prosa poètica, si bé el seu món literari característic començà amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft (1956) i va continuar amb les novel·les Llibre de cavalleries  (1957) i Les històries naturals (1960).

Arran del poc èxit d'estes primeres obres, va orientar la seua activitat literària cap a les col·laboracions periodístiques a La Vanguardia, Destino, El Món, Avui, Diari de Barcelona, El Correo Catalán, Ínsula, El Periódico... Molts dels llibres de les dècades dels seixanta i setanta són volums d'articles confegits sobre una base de ficció, publicats a la premsa: Roses, diables i somriures (1963), La sonrisa de Eros (1968), Gastronomía e historia (1970) -amb Néstor Luján-, Històries apòcrifes (1974), Els balnearis (1975), Monstruari fantàstic (1976) i Botànica oculta (1980).

La dècada dels vuitanta suposà, d'una banda, el reconeixement de la seua obra, i, de l'altra, el retorn a la novel·la i a la poesia. Amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) obtingué el premi Ramon Llull, el Nacional de la Crítica de narrativa i el Joan Crexells (1982). El 1983, a més de reeditar Les històries naturals, publicà Pamela i va retornar a la poesia amb Quadern d'Albinyana, premi Cavall Verd 1984. El 1985, Edicions 62 començà la publicació de les seues Obres completes, i el 1988 la traducció nord-americana de Les històries naturals li va obrir les portes del reconeixement internacional.

Des d'aleshores, el ritme de publicacions i traduccions s'accelerà, arribant a la setantena de títols. En novel·la destaquen La guerra de la Conxinxina (1986), Els emperadors d'Abissínia (1989), El baró de Maldà i les bèsties de l'infern (1994), Carmina o la gnosi angèlica i Carmina o la gnosi mística, del 2001. En poesia, Itineraris d'Orient (1985), La medusa (1987) i Les fronteres de l'espai i del temps (2001). Quant a articles, Espectacles & secrets (1992), La meva visió del món (1998) i La darrera mirada (2001). En el darrer tram de la seua carrera publicà obres com Els pares del desert (1998), Gastronomia i cultura (1999), Els jardins de la malenconia (1992), Els laberints de Bizanci (1989), La gespa contra el cel (1993) i Fulls de fronteres: entre Gandesa i Alcanyís, obra pòstuma (2003), que recull bona part dels escrits de l'autor vinculats a les Terres de l'Ebre.

Va ser reconegut amb el Premi Nacional de Literatura (1995) i la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001), entre altres guardons. També fou doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va morir a Barcelona el 28 d'octubre del 2003.