7. La puntuació

Remarques sobre l’ús de la coma

• És important tenir present que no hem de posar coma entre el subjecte i el predicat.
   
• Tampoc n’hem de posar entre el verb i el complement directe o indirecte.
   
• Quant als usos de la coma:
  • Separa els elements d’una enumeració. No n’hi ha entre l’últim i el penúltim element quan hi ha les conjuncions i, o, ni.
       Hem de comprar una col, mig quilo de tomàquets, galetes i suc de pinya.
     
  • Separa (en posició inicial o final) o emmarca (en posició interior) els incisos, que són mots i locucions que aporten una informació complementària de la qual, sovint, es podria prescindir. Fan la mateixa funció que els guions i els parèntesis, els quals aïllen o separen més aquesta informació.
       Evidentment, els meus amics són, en general, persones assenyades.
       Allò no era, en qualsevol cas, el que havien acordat.
       No podem dir que siguin amics, però.
     
  • Posem coma davant i darrere d’un fragment explicatiu.
       La presidenta, tota decidida, ha convocat la reunió a les 10 h del matí.
       En Carles, que mai s’havia posicionat políticament, es va presentar a l’alcaldia.
     
  • Delimita un vocatiu, que serveix per anomenar o invocar i adreçar-se directament a una persona, i també es fan servir en interjeccions i expressions equivalents, tant imperatives com exclamatives.
       Laura, surt a la pissarra.
       Ei, no correu tant!
       No m’ho tornis a fer això, Joan.
     
  • Delimita un element de l’oració desplaçat del seu lloc habitual.
    A les nou, van dir que arribarien.
    Que no en vull més, et dic.
     
  • Marca l’elisió del verb.
    La pel·lícula, magnífica!
    Els pantalons eren de pana; les sabates, de pell.
    A Perpinyà hi ha 58 perruqueries; a Alacant, 213.
     
  • Delimita certs mots o expressions adverbials o conjuntives que ordenen les parts d’un text (connectors).
    En primer lloc, cal dir que la situació encara no és greu.
    De fet, mai m’ho havia mirat d’aquesta manera.
    No voldria acabar la meva exposició, doncs, sense agrair-vos la vostra assistència.
     
  • Marca una pausa entre oracions copulatives i adversatives, sobretot si són llargues i complexes, o si hi volem indicar contrast.
    M’hauria agradat estudiar arquitectura, però havia d’estudiar massa i me’n vaig desdir.
    No n’hi ha prou a entendre la situació, sinó que també cal saber explicar-la.
     
  • Delimita els grups circumstancials, sobretot quan són llargs i complexos o estan situats en una posició poc habitual, com seria entre el verb i un complement.
    Si no s’ho haguessin de prendre malament, els preguntaria com està la situació.
    A causa de les grans tempestes, el pont va cedir.
    Tot el personal disponible va ser enviat, per la importància de la notícia, al lloc dels fets.
     
  • Serveix per desfer ambigüitats.
    No és veritat. / No, és veritat.
    Quan va saludar en Pere, va moure el cap. / Quan va saludar, en Pere va moure el cap.
     
  • Per a les cartes o els correus electrònics, fem servir la coma en les fórmules de salutació i comiat, en la datació i en les adreces.
       Benvolguts veïns,
       Ben cordialment,
       Palma, 22 de febrer de 2022
       Av. del País Valencià, 22 - 03201 Elx
     
  • És aconsellable fer servir coma en mots i locucions de relació en posició inicial.
    En efecte, aquestes qüestions són importantíssimes.
    Per exemple, fixeu-vos en els casos següents: [...]
    En primer lloc, es consideraran els edificis; en segon lloc, les dependències.
     
• Fem servir la coma per indicar casos d’alteració de l’ordre neutre de l’oració:
  • Elements de l’oració desplaçats a la dreta que es pronuncien sense èmfasi i que a més són elements coneguts, és a dir, s’hi ha fet referència abans d’una manera o altra: ús de la coma obligatori.
    Va organitzar una caminada de 12 km, el Miquel.
    No en vol fer cap, de curs d’anglès.
     
  • Elements de l’oració desplaçats a l’esquerra que es pronuncien sense èmfasi perquè són elements coneguts: ús de la coma opcional.
       De curs d’anglès no en vol fer cap.
       De curs d’anglès, no en vol fer cap.
       L’assignatura l’hem estudiada amb profunditat.
       L’assignatura, l’hem estudiada amb profunditat.
     
  • Elements de l’oració desplaçats, que es pronuncien amb èmfasi: ús de la coma obligatori.
       La jaqueta, he perdut.
       Roses, compraran.
     
• En aposicions explicatives i oracions subordinades de relatiu explicatives.
     El president, el senyor Mateu, ja ens ho havia advertit.
     Els estudiants, que van fer vaga, no podran examinar-se a final de curs.
     L’Adela, a qui no agradaven gens aquells jocs, va quedar-se a casa.
   
• En algunes oracions subordinades adverbials (davant del verb principal i en fragments llargs). Si les oracions subordinades ocupen una posició interior es poden separar amb una coma davant i una altra darrere.
     Malgrat que et costi de creure i que no t’ho hagi dit mai, està molt satisfet de la teva feina.
     Crec que, en cas que volguessis una segona opinió, podries demanar-la-hi sense problema.
     Crec que en cas que volguessis una segona opinió podries demanar-la-hi sense problema.

El punt i coma

• En enumeracions complexes, per separar sintagmes del mateix rang que contenen comes. Així com en una enumeració amb comes no hi ha cap signe de puntuació davant la conjunció i que precedeix l’últim element, en una enumeració amb punts i comes sí que hi ha un signe de puntuació davant la i, en aquest cas una coma (no un punt i coma).
     Al nord hi trobem el turó de Sant Roc, de 935 metres; a l’est, el turó dels Cirers,
     on s’aixequen el santuari i les ruïnes del castell de Sant Bartomeu;
     al nord-est, la serra del Catllar, de 1.102 metres, i al sud, la muntanya de Sant Antoni.
   
• En oracions adversatives i concessives llargues amb altres comes.
     Ja sé que tens raó i que s’hi hauria de fer alguna cosa; tanmateix, en aquest moment, no és adequat ni oportú intervenir-hi.
   
• Davant de frases que resumeixen (o s’hi refereixen) allò que hem expressat en l’oració precedent (intercanviable per dos punts).
     El seu caràcter, la seva manera de fer; tot feia suposar que era una bona persona.
   
• Per separar oracions unides per un lligam lògic, especialment si hi ha una relació de contrast o contraposició.
     A Vilafranca del Penedès hi ha 34 perruqueries; a Sabadell, 213.

Ús dels parèntesis i els guions

• Els parèntesis serveixen per introduir un aclariment, en general breu; per proporcionar una informació complementària (que ajudi la memòria del lector, etc.) o afegir una referència o una dada secundària al fil del discurs.
     La segona edició de la seva única novel·la (maig del 2003) es va exhaurir en un mes.
   
• Els guions introdueixen dins la seqüència un element de contrast, en general brusc (des del punt de vista de l’estructura sintàctica); per aquest mitjà l’escriptor es desdobla i fa una observació a part, un comentari personal.
   
• En nombrosos casos, però, tant es poden utilitzar parèntesis com guions.
     Aleshores, la Marta, cridant —no l’havia sentit mai cridar d’aquella manera— es va llançar entre l’Ernest i jo.
     Havia de fer-la callar. No tant per ella —alguna cosa em deia que aquelles llàgrimes li anaven bé—, sinó per la Sònia, que la podia sentir.

• Amb les comes també delimitem els incisos, però acostumen a ser intercalacions més lligades al discurs i que no trenquen l’estructura sintàctica de l’oració.
     El seu amic, el Miquel, no és tan generós com ell.

L’ús dels guions en el diàleg

Marquem els diàlegs amb guions, que tenen les funcions següents:

• El guió marca l’inici de la intervenció de cada dialogant.
   
• Si l’incís del narrador va al final de l’oració, s’ha d’ometre el segon guió, sempre que no hi hagi cap més intervenció.
   
• Els incisos que fa el narrador es posen entre guions. Si hi ha d’haver un signe de puntuació entre el primer i el segon fragment del diàleg, es posa sempre després del segon guió de l’incís. En el cas dels signes d’admiració i d’interrogació, també es posen abans del primer guió de l’incís si afecten el primer fragment del diàleg.
  —Quina és la teva adreça?
  —Visc al carrer Major, 39 —va respondre en Pere.
  —No tinc ni idea —digué en Pere— de com hi he arribat.
  —Tu pots dormir a l’habitació d’en Robert —va fer la meva cosina—; la Núria, a la del mig.
  —Li ho vam explicar molt bé —es queixà la Berta—. No entenc per què es va equivocar.
  —Que extremat! —exclamà la Sandra—. Sempre vas tan extremat!