1. L'alfabet

Les lletres de l’alfabet català són les següents:

• D’aquestes lletres, cinc són vocals, a, e, i, o, u, i la resta són consonants.
   
• Cal fixar-se que cada exemple correspon a un so determinat per a cadascuna de les lletres; per tant, quan hi ha dos exemples, vol dir que els sons són diferents en cada paraula.
   
• Hi ha algunes lletres modificades, com la ç, que sona com una ss, i la ela geminada, l·l, que sona com una ela llarga.
   
• D’acord amb la tradició ortogràfica valenciana, les lletres efa, ela, ema, ena, erra i essa també reben les denominacions efe, ele, eme, ene, erre i esse.

Els dígrafs

Hi ha combinacions de dues lletres que es pronuncien amb un sol so: són els dígrafs.

Cal tenir en compte que:

• Els dígrafs rr i ss no apareixen mai al principi ni al final de la paraula, només entremig:
     carro, bossa (però rata, coses…).
   
• Quan escrivim qu i gu davant de i i e, la u no sona. Si volem que soni, hi posem dièresi:
     guitarra, esquí (però pingüí, qüestió…).
   
• El dígraf ig sona com tx quan és a final de mot.
     passeig, mig, despatx, empatx…
   
• El dígraf ix, en paraules com caixa, faixa…, sona com un sol so (el de la x) en part del català oriental.
   

Alternances ortogràfiques

Com podeu comprovar, les grafies poden tenir més d’un so. N’és un exemple la grafia c, que tant pot sonar com a cap que com a cel, o la g, que pot sonar com a gat o com a girafa.

I també passa que un so pot tenir més d’una grafia. Així, sona igual el so de j a japonès que el so de g a gironí, i el so de c a casa i a quilo.

Fixeu-vos en el quadre següent, sobretot en el contacte amb les lletres e i i i en com escrivim cadascun dels sons: