6. Els registres lingüístics

El registre lingüístic és la varietat de la llengua que el parlant tria en funció de la situació comunicativa. No totes les expressions són igualment vàlides en totes les situacions, sinó que cal adequar-les al context.

Per determinar el registre d’un missatge, cal tenir en compte:

• El grau de formalitat: cal saber el tipus de relació que s’estableix entre l’emissor i el receptor per decidir el millor tractament (tu, vostè, vós).
   
• El tema: cal saber si es tracta d’un tema general o especialitzat (en aquest cas el vocabulari emprat serà més tècnic).
   
• El canal: el mitjà oral permet més espontaneïtat que el mitjà escrit.
   
• La intenció: determina l’objectivitat o subjectivitat del propòsit comunicatiu i, per tant, el tipus d’implicació de l’emissor en la informació que es vol transmetre.
  • Propòsit subjectiu: primera persona (jo, a mi…), lèxic que connota sentiments (opino, crec, penso…).
  • Propòsit objectiu: tercera persona (ell, elles…), lèxic neutre (informar, explicar…).
     
• Exemples en registres diversos:
  
  Em vaig cagar quan vaig veure que l’aigua entrava per sota la porta de casa. Quin mal rotllo, tia!
  Em vaig espantar molt quan vaig veure que l’aigua entrava per sota la porta de casa. Com vaig patir!
  
  El clima és el temps que fa en un lloc, com la temperatura que hi sol fer o si hi fa sol o fred, si sol ploure o nevar.
  El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques i ambientals pròpies d’una regió.

El registre

La situació comunicativa determina el registre en què s’expressen els parlants, que n’han de ser conscients a l’hora d’emetre els seus missatges, siguin orals o escrits. A grans trets, diferenciem entre registre formal (adequat a la normativa) i registre informal (pot diferir de la normativa).

La llengua estàndard i la llengua col·loquial són dos exemples de registre formal i informal, respectivament. La llengua estàndard defuig l’ús de dialectalismes i s’acosta als usos comuns i a la normativa, mentre que la llengua col·loquial transmet proximitat, emocions, i en alguns moments es pot allunyar de la normativa.

La llengua col·loquial sovint recull expressions no previstes per la normativa gramatical, ja sigui per una qüestió fonètica —és a dir, paraules adequades, però mal pronunciades per algun tipus de fenomen fonètic (*col·legit per col·legi, *vaic per vaig…)— com per l’ús de calcs d’altres llengües.