13. El text explicatiu

Què és el text explicatiu?

El text explicatiu combina l’exposició i l’explicació. Exposar equival a informar, és a dir, a transmetre dades amb un alt grau d’organització i jerarquització; i explicar és l’activitat que, partint d’una base expositiva, necessàriament existent, intenta demostrar d’una manera objectiva i neutra el contingut que s’exposa.

Ara bé, els textos explicatius no es basen només a informar, transmetre dades i demostrar uns continguts o fenòmens més o menys complexos, sinó a més fer-ho amb paraules clares i exemples i amb els desenvolupaments necessaris per facilitar-ne la comprensió. Per aconseguir-ho sovint inclouen seqüències descriptives, instructives i fins i tot argumentatives; sempre, però, com a elements secundaris de l’exposició i l’explicació. El text explicatiu és el text didàctic per excel·lència, i inclou els llibres de text, les enciclopèdies, els exàmens, els fullets turístics, els fullets explicatius i de divulgació, els tractats científics, alguns articles periodístics, etc.

Estructura

L’estructura clàssica d’un text explicatiu és la següent:

• Introducció → Es presenta breument el tema i s’intenta motivar el lector.
• Desenvolupament → Es defineixen conceptes, es fan hipòtesis i es demostren.
• Conclusió → Es resumeixen les idees exposades i es relacionen amb la introducció; s’hi pot plantejar una hipòtesi de futur o incloure una recapitulació.

Per exposar correctament un tema cal tenir cura tant dels continguts com de l’estructura, l’ordre i la coherència: s’ha de situar el tema i s’han de presentar les diferents idees de manera progressiva i entenedora fins a la conclusió. Cal guiar el lector i aconseguir que la progressió de la lectura li sigui clara i còmoda.

En general, el tema inicial que es descriu en la introducció es divideix en diversos subtemes més específics, i així successivament. Els exemples són el nivell màxim de concreció.

Recursos lingüístics

La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat i objectivitat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla (ordre lògic de l’oració) i el lèxic clar i precís.

• L’estructura verbal bàsica del text explicatiu és el present d’indicatiu (permet, estableix…) o el present de subjuntiu en oracions subordinades (un objectiu que respongui…, una investigació que demostri…), tot i que també pot haver-hi temps de passat (si es parla d’esdeveniments, anècdotes, declaracions…), futur simple i futur compost.
• Hi predomina la tercera persona (Un estudi ha descobert que…, Els científics han considerat que…). I també hi ha construccions impersonals o de primera persona del plural (Se sap que…, Sabem que aquestes hipòtesis…).
• Se seleccionen substantius i verbs molt específics per assegurar una interpretació única i gens ambigua. La cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules (sense caure en l’empobriment de recursos), la utilització d’hiperònims i hipònims, de mots de la mateixa família i de sinònims, que ajuden a fer més comprensible el text.
• S’utilitzen adjectius i adverbis precisos per fer més clara l’explicació, i no pas per buscar un efecte estètic o per transmetre el punt de vista o els sentiments de l’emissor. Per a això cal emprar els adjectius que siguin estrictament imprescindibles, és a dir, els especificatius o classificatius.
• Els connectors i els signes de puntuació permeten organitzar el discurs de manera lògica i coherent.

Pel que fa als connectors, les conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant hi tenen un paper principal, sobretot aquelles que estableixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les causals (perquè, ja que, per això, per aquesta causa, per + infinitiu…), les il·latives (doncs, per tant, en conseqüència, així…) i les finals (perquè, a fi que/de, per tal que/de, amb l’objectiu de, amb la finalitat de…); i també les que matisen la validesa de les assercions, com ara les adversatives (però), les condicionals (si, sempre que, a condició que…) i les concessives (malgrat que, a pesar que, per + adjectiu + que…).

D’altra banda, les estructures modals i comparatives (com, semblant a, diferent de, n’és un exemple clar, una mostra de, per il·lustrar…) tenen un paper rellevant en les exemplificacions. També són importants les estructures que ajuden a encetar un tema (respecte a, a més, pel que fa a, en relació amb, quant a, a més a més, un altre punt és…) i les que serveixen per emfasitzar en un punt (és a dir, o sigui, el més important, en altres paraules, dit d’una altra manera, en efecte, s’ha de destacar, tal com s’ha dit…).

Quant a la puntuació, és imprescindible dominar els usos de tots els signes de puntuació.

Val a dir que els títols no porten punt final. En cas que presentin puntuació interna, cal seguir les regles generals de puntuació i d’ús de majúscules i minúscules. Per tant, després d’un punt escriurem majúscula, i després de dos punts, minúscula.

La granota australiana
La granota australiana. Hàbitat i alimentació
La granota australiana: un amfibi en perill d'extinció

Recursos estructurals

Des del punt de vista formal, els textos explicatius se serveixen d’una sèrie de recursos que els caracteritzen:

• La distribució per paràgrafs. El paràgraf és una unitat de text constituïda per oracions que es relacionen sintàcticament i temàticament entre si. Per tant, convé que el contingut del paràgraf tingui sentit complet per si mateix, encara que es relacioni amb el que s’ha dit abans o el que es dirà després. En textos breus i amb estructures molt marcades, és recomanable dedicar un paràgraf a cada una de les parts del text.
• L’ús de títols i subtítols, la subdivisió en apartats i l’exemplificació tenen la finalitat d’aclarir els conceptes i ordenar el discurs. Un títol que no orienti sobre el contingut del text no té cap utilitat.
• Les il·lustracions, les fotografies, les gràfiques, els esquemes i els dibuixos funcionen com a suport no verbal i ajuden a visualitzar allò que s’està explicant.
• Quant als recursos tipogràfics, convé destacar que no se n’ha d’abusar. Si bé la negreta i el subratllat sí que serveixen per destacar paraules concretes dins del text i facilitar-ne, així, la localització, la lletra cursiva s’utilitza per citar títols d’obres i publicacions, manlleus no adaptats al català o locucions llatines, mentre que les cometes es reserven per a citacions textuals i no simplement amb l’objectiu de destacar (per saber-ne més, cliqueu a aquest enllaç).

Exemples de textos explicatius

Exemple 1

Exemple 2

Bibliografia

· Aula de català. Tipus de textos. Text expositiu o explicatiu. www.auladecatala.com/wp-content/uploads/2012/09/u03-text-expositiu.pdf, setembre del 2018.

· Badia, J.; Brugarolas, N.; Grifoll, J. Curs de llengua catalana. Nivell C. Barcelona: Castellnou Edicions, 1994.

· C1. Nivell de suficiència. Curs de llengua catalana. Nova edició revisada - IEC 2016. Barcelona: Castellnou Edicions, 2017.

· Universitat de Barcelona. CUB. Llibre d’estil. Consideracions sobre els títols. http://www.ub.edu/cub/criteri.php?id=2508, setembre del 2018.

· Universitat de Barcelona. CUB. Llibre d’estil. Tipus de lletra. http://www.ub.edu/cub/criteri.php?id=4, setembre del 2018.